Folklore i tradicions de la Val d'Aran


Al llarg dels anys, la cultura aranesa ha mantingut un fort vincle amb el seu passat. Les tradicions que avui se celebren són una recopilació de les influències que les cultures dels pobles han deixat en aquesta vall.

En definitiva, ritus i costums són l’expressió popular dels diferents esdeveniments que han tingut lloc al llarg dels temps en els pobles de la zona. Entesos com a valuoses manifestacions culturals, ritus i costums del passat que ressorgeixen per evocar i ajudar a mantenir tantes formes i costums propis d’aquest territori peculiar.

El cicle anual de les estacions és l’origen de moltes celebracions. El final de l’hivern ha estat sempre un esdeveniment molt celebrat. La sortida d’aquesta estació anunciava la fi del fred i de les penalitats. La incipient primavera era portadora d’una visió optimista i alegre del món i deixava pas a una festa molt estesa per tot el Pirineu i molt arrelada també a la cultura gascona, en general.

Tradicions més importants

Les festes del «Magràs» o Carnaval, primer dimarts de febrer, iniciaven cada any el període de celebracions.

Seguidament, venia la Setmana santa. El poble de Bossòst celebra l’única processó del Divendres Sant de tot el territori aranès, una tradició que s’ha conservat des de 1879. El Dijous Sant, la gent va fins a les capelles de sant Fabià i de sant Roc, patrons del municipi, per fer llurs pregàries. Al matí del Divendres Sant, la gent es reuneix a la plaça de l’Església, on s’inicia el viacrucis amb 14 estacions. En aquesta processó, tothom va vestit de color, tret de la Verge Negra, anomenada també la «Dolorosa». A la nit, a la processó del Sant Enterrament, la indumentària de tota la gent canvia i s’utilitza exclusivament el color negre.

El dia 3 de maig, a Salardú se celebra la festa de la Santa Creu. A l’entorn de la creu del Sant Crist de Salardú es reuneixen totes les altres creus dels pobles del municipi (vuit en total) i, després de besar-les i oir missa, arriben en processó a la plaça per beneir el terme.

Amb el solstici d'estiu, arriba el moment del foc i del culte a la mare terra en al·lusió a la passió i la fecunditat. Aquesta festa s’ha conservat amb molta puresa als pobles de Lés i d'Arties. Concretament al poble de Lés, el dia 23 de juny, vigília de sant Joan, es crema l'Haro. És coneguda per Festa deth Haro puix que aquest és el nom que es dóna a un tronc d'avet d’uns dotze metres d’altura que es planta al mig de la plaça, després que hagi estat obert amb tascons de fusta en tota la seva part superior. A l’entorn d'aquest Haro encès es desenrotlla una festa plena de color, foc, danses araneses i gresca. Antigament, l’Haro es tornava a plantar el dia 24, però actualment es fa el dia de sant Pere, el 29 de juny. Els protagonistes de la festa són les dues parelles del poble que s’han casat que, si bé abans havien hagut de fer l’Haro al bosc, ara han de fer les ofrenes.

Aquest ritu és d’origen pagà i evoca la simbologia d'una festa precristiana: el tronc de fusta fecunda la mare terra i demana la purificació i la fertilitat dels camps i de les persones.

També en aquest període de l’inici de l’estiu se celebra la Festa deth Taro d’Arties. La festa comença uns quants dies abans de la vigília de sant Joan, quan un grup d’homes del poble va a buscar l’avet més gros del bosc; després de tallar-lo, el planten als afores del poble, al camí de Sacuma. El dia 23 a la nit s’encén el «Taro» i el rector el beneeix. Quan fa una estona que crema, se’l fa caure i se l’arrossega per tot el poble, fins arribar a ca l’alcalde. Tot al llarg del recorregut, els joves salten per damunt del «Taro» al so de la música. Folklore, danses i música.

Folklore

Les danses i els balls que s’organitzaven a l’Aran durant la segona meitat del segle XIX eren nombrosos i divertits. Hi ha coneixement de l’aubada, l’aubada generala, el balh plan, el balh cerdan, el balhano, el son, el sueno trincat, la borrèga, la jòta, la trauessada, la castanha, el cadrilh, la pòlca piquè, la giga, el rondèu, el balh de nave, el rigodon, el tricotèr, la varsoviana o marsolina, el puntet, la masurca, la escotisha, el valsa el apassavila, el balh de garròts, el balh de tòchos, el balh de Jan i el balh der Os.

Al llarg del segle XIX, moltes danses es feien sense músics i es dansava al so de les cançons, generalment cantades per dones, un costum que s’ha mantingut fins al començament del segle XX en alguns pobles de la vall. Petits grups de músics es podien trobar només en ocasió de la festa major del poble o en dies molt especials.

El violí era l'instrument que més s'utilitzava, acompanyat quasi sempre pel tamborí de cordes i la flauta de tres forats. Alguns dels balls típics són coneguts i ballats en moltes de les poblacions d’Aran: «Se Esclòps» (un ball tradicional en el qual les noies i els nois ballen amb un esclop a la mà), «Eth Puntet» (un ball en el qual es donen a conèixer les discrepàncies entre els venedors de pa negre i els de pa blanc i que es balla en cercles amb els cistells de pa al mig), «Se Aubades» (el ball més tradicional de la Vall puix que cada poble té les seves aubades típiques. Les noies s’estan assegudes en un banc de la plaça i els nois ballen fins a fatigar el músic), «Era Pòlca Piquè» (conegut en tots els pobles de Gascunya, es balla amb pas de polca i amb moltes voltes), «Era Morisca» (una cadena de nois i noies ballen donant-se la mà pels carrers del poble durant la festa de l’Ovella).

Informació extreta de la web oficial de turisme de la Val d'Aran: http://www.torismearan.org

Imatge: http://sortidasetausageth2008.blogspot.com/

Comentaris