divendres, 31 d’octubre de 2008

El campaner i l'ombra blanca



El campaner d'aquest conte enterbolit per l'excés de vi, malgrat el perill que hi havia en menysprear el record dels morts, sempre tenia ganes de plegar i any rera any feia els tocs de campana curts i sense miraments. Desitjava més continuar la festa bevent i fent la castanyada que no tocant la campana tal i com ell podia i sabia fer. Un any, quan sortia de casa seva, camí del campanar va veure una ombra blanca amb un fanalet que li seguia les passes. Espantat va procurar desfer-se'n, va fer voltes pers carrers estranys i va canviar el camí que sempre emprava. Però l'ombra el va seguir fins el campanar i pacientment es va esperar mentre ell tocava.

En acabar de tocar , va sortir del campanar i va veure amb esglai que l'ombra era allà. El forçà a caminar fins el bosc i li donà una destral per tallar un arbre amb la fusta del qual va haver de fer un taüt.

- El teu propi taüt - li va dir.

En acabar, el va conduir al cementiri, on li va donar una pala amb la qual cavar una fossa. Una fossa d'una bona fondària.

- La teva pròpia fossa - va ressaltar.

Llavors, un cop acabada la fossa, el va fer tornar al campanar. L'ombra va despenjar la campana i, en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-lo tocar a morts.

- Aquest és el toc de difunts del teu enterrament.

Quan ja havia tocat prou, el va despendre d'on era penjat i va anar a caure a la caixa que ell mateix havia fet i es va trobar dins la fossa que ell mateix havia cavat.

Aquesta història era contada entre els campaners que procuraven tocar el millor possible la nit de difunts per evitar la visita de l'ombra blanca.

Adaptació d'una de les llegendes de Tots Sants recollides al 'Costumari' de Joan Amades.
Font: Costumari català.
Volum V. Tardor.
Salvat Editores.
Barcelona, 1956.

Conte i imatge extret de http://www.ciutatoci.com/

4 comentaris:

Anònim ha dit...

que maco, jejej

Anònim ha dit...

Al campanar de Cervera hi ha la llegenda de la mà de ferro!

lo geperut ha dit...

Com és aquesta?

LA MÀ DE FERRO ha dit...

LA MÀ DE FERRO

Corria la veu que un antic campaner, es va cremar la cara i part del cos en una fundició d'una campana nova.

Es veu que tenia incrustacions de metall al cos i que una mà li va quedar coberta de metall. Per no ser vist pel poble s'amagava en alguna sala del campanar o de Sta. Maria.

Antigament a les escales del campanar i part de l'esgèsia no hi havia llum.

I mes d'una vegada quan els joves entremeliats campaners, baixaven per les escales del campanar sols, o en petit grup, la mà de ferro actuava al mig de l'escalinata, fotent un bon ventallot a la cara de mes d'un, on l'afectat notava la duresa i fredor del metall.

El jovent baixava esglaiat cridant LA MÀ DE FERRO!!!
LA MÀ DE FERRO!!!

Es deia que la mà de ferro actuava contra tot aquell que no es comportava correctament i havia fet burla d'algú.

Així doncs la mà de ferro es va convertí en el terror de la canalla que no es portava be.

Actualment, algun dia que s'apaga la llum mes d'un campaner corre escales avall per no rebre la clatellada dura i freda d'algun que encara s'amaga pel mig del campanar.