La Fundació Enciclopèdia Catalana ofereix lliurement a Internet totes les seves obres lèxiques i enciclopèdiques. Els internautes, que ja podien consultar de franc el 'Gran Diccionari de la Llengua catalana' (GDLC), el 'Diccionari Enciclopèdic de Medicina' (DEM) i el 'Diccionari de la Llengua Catalana Multilingüe), ara també poden consultar la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC).
Més endavant, l'Enciclopèdia facilitarà als usuaris que puguin aportar-hi continguts o actualitzar-los, si bé sota supervisió editorial per a garantir-ne la qualitat i la coherència.
L'adaptació inclou, entre més coses, un sistema de cerca fàcil i ràpid dels documents lèxics i enciclopèdics, en català i en anglès. Progressivament, s'hi aniran incorporant materials procedents de les obres d’Enciclopèdia Catalana, com 'Encyclopaedia' i 'El món en xifres', fins a arribar als 500.000 documents a final del 2010. També s'hi afegiran bancs de dades complementaris, com ara línies del temps i estadístiques. Una vegada tot enllestit, el país tindrà una de les millors enciclopèdies del món, amb sistemes d'actualització permanents, segons els impulsors.
DIABLE
El diable en el folklore. El diable en el folklore dels Països Catalans
El diable apareix sovint en dites populars, rondalles i llegendes. Hom el representa amb figura humana, però lleig i pelut, amb banyes i cua; algunes vegades, amb ales com de ratpenat i peülles de boc. Sovint són representats de color negre, verd o vermell, i els ulls, negres. Hom els reconeix per l'olor de sofre, i els allunya amb el senyal de la creu, aigua beneita o invocant el nom de Déu, de la Mare de Déu o dels sants. Per tal que aparegui, hom utilitza determinades pràctiques, especialment les del cercle màgic amb fórmules invocatòries. Es pot introduir en el cos humà i, per expulsar-lo, hom recorre a pràctiques religioses o supersticioses (llaços de colors als dits dels peus o de les mans: cada llaç que l'endimoniat llença, expulsa un diable). El pacte amb el diable (signat amb la sang dels contractants) atorga una vida plena de riqueses i de plaers a canvi de donar-li l'ànima després de la mort. A part els poders malignes, hom els atribueix facultats extraordinàries per a construir grans ponts o edificis monumentals i el de transformar en carbó els diners mal adquirits. Alguns tenen nom propi, d'origen bíblic (Beelzebub, Llucifer, Satanàs), popular (dimoni gros, coixo, cucarell) o denominacions indirectes (Barrufet, Banyeta). Els diables (o dimonis) boiets són éssers diminuts, molt actius i entremaliats, però sense malignitat, més semblants al follet.
En algunes representacions religioses populars encara apareixen els balls de diables, relacionats probablement amb els dimonis de Mallorca i amb la Patum de Berga, per bé que al Principat només eren coneguts a l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Hom creu que sorgiren dels actes sacramentals i, si més no, al Penedès hom té constància de l'existència el 1450 d'un ball de diables, anomenat Diablura, que apareixia en una processó de Corpus. Hom el ballava al mig dels carrers en un escenari improvisat amb un vestuari propi, i és possible que ja hi hagués una especialització en els personatges. Durant el s XIX assolí el màxim apogeu i es perdé a principi d'aquest segle. El 1933 se'n recuperà la tradició, que ha continuat fins avui dia amb algunes interrupcions.
Els diables apareixen també en representacions teatrals primitives, com les temptacions de sant Antoni o santantonades, en moltes poblacions dels Ports i del Maestrat, acompanyant sant Miquel (la roca diablera i el ball de la diablera del Corpus de València, a Sitges, a Vilafranca del Penedès), o a les festes de la Patum de Berga, en la qual uns diables (anomenats plens) porten petards a les banyes.
Font: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2745526
Explicació del terme 'diable': http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0098806
Imatge: http://www.directe.cat/imatges/llibres.jpg
Comentaris