#RefranyerCatalà de #JoanAmades: ‘SEMBLAR XAUXA’

Usat com a tipus de ponderació del desordre, la disbauxa i la llicència.

Xauxa és un país imaginari conegut per totes les cultures llatines, cada una de les quals se l'explica i el comprèn a la seva manera. Els francesos n'han fet una detinguda recerca i un acurat estudi.

Els catalans en tenim dues versions diferents: la d'un país de gran felicitat i benestar on la natura proveeix llargament de tot el necessari i la vida llisca enmig de gran joia i, també, la d'una terra de gent mig ximple i betzola que no coneix les coses més simples i elementals.

Segons la primera de les visions, els arbres produeixen tota mena de menjars cuits i condimentats, que ni cal collir perquè tots sols cauen. Cada dia es produeix una pluja d'objectes variats: vestits, mobles de tota mena, i entre la producció dels arbres i la pluja diària s'obtenen totes les coses necessàries a la vida. El diner no és conegut. Hi ha rieres i rius cabalosos per on llisquen les begudes més saboroses. Tot vici és tolerat i benvist; no hi ha sinó una sola llei, amb el sol article d'empresonar el qui vulgui treballar: la vagància és obligatòria. Sempre fa bon temps i tots els espectacles són de franc. Hi ha una cançó vuitcentista d'aire vulgar que descriu Xauxa en el sentit que hem indicat.

La tradició conta un gran nombre de betzolades que es donen com a passades a Xauxa. Als afores de la ciutat hi havia una mena de turó que enlletgia els encontorns, el qual creien que era un bony, i volien veure si el podien guarir per mitjà de pegats. No coneixien els gats i, quan es presentava una rata, tota la població es posava en peu de guerra traient les armes més grosses i terribles, com si es tractés d'una gran guerra. Van construir un temple magnífic, però no li feren finestres i no hi entrava el sol, i s'esforçaven per omplir cabassos de sol i entrar la claror dintre del temple a cabassades. Quan una fusta, una roba, un metall, etcétera, es corcava, s'arnava o es rovellava, li aplicaven perfums i cataplasmes com si haguessin de guarir un mal. Els homes no se sabien posar les calces: per vestir el marit sortia la muller al balcó i sostenia les calces per fora mentre ell es tirava de dalt de la teulada tot procurant, en caure, posar les cames dintre els camals; si no ho endevinava bé queia al carrer i es mig estavellava. En funerals i actes d'etiqueta, no podien anar-hi vestits de negre, puix que les cames se'ls barrejaven i no sabien distingir les pròpies; hi havia un gran tripijoc per a aclarir la propietat de les cames.

Imatge extreta de http://www.canallector.com/11517/El_Pa%C3%ADs_de_Jauja

Extret de ‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989