120è aniversari del naixement del cerverí JOAN COMORERA i SOLER, un dels grans líders polítics catalans del segle XX
Joan Comorera i Soler nasqué a Cervera el dia 5 de setembre del 1894 (aquesta és la data que consta en les actes del consell de guerra del 1957). El seu pare, Manuel, era d'una arrelada família cerverina; la seva mare era natural de les Oluges. Tenia tres germans: Ramon, Amada i Josep (aquest morí a les barricades de Sabadell quan els fets de la Setmana Tràgica del 1909). Cursà estudis de magisteri, si bé exercí la docència poc temps, bo i entregant-se a diverses tasques polítiques amb gran entusiasme i amb les armes del periodisme i de la literatura en general. Als 18 anys dirigia a Cervera el periòdic local republicà Escuela, que aparegué els anys 1913-1914. La seva família tenia un marcat origen d'ideologia tradicionalista; un oncle seu -Francesc Comorera i Llanes- era sacerdot i un excel·lent músic. "Quan vaig organitzar el primer míting a la meva Cervera natal, al Centre Republicà -diria en unes declaracions a un periodista- els tres oradors foren Miró Trepat, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys i Jover; l'organització de l'acte ocasionà la meva ruptura amb la família". El 18 de novembre del 1916 es va casar a Barcelona amb Rosa Santacana i Vidal, la dona que el va acompanyar per tot arreu i que fins i tot fou detinguda amb ell l'any 1954.
Als 22 anys s'exilià a França (1917-1919) i publicà el seu primer assaig en castellà, La trágica ignorancia española (Barcelona, 1919) 96 pp., dedicat a l'ex-alcalde republicà de la capital, Joan Josep Rocha, i en el qual es manifesta com un abrandat revolucionari, enlluernat pels fets que s'estaven descabdellant a Rússia. "España es hermana de Rusia -diu- y de Europa es el único país que puede aceptar y practicar una Revolución bolchevicista...". Amb l'ostentació d'aquestes idees, el govern de la Dictadura l'obligà a un nou exili. Ara escollí l'Argentina, on es trobà tan bé que fins i tot es nacionalitzà argentí per a poder seguir les seves activitats sense els inconvenients de l'estrangeria. Allí dirigí el setmanari bilingüe Nació Catalana (1923-1930), però embolicat en una violenta campanya de premsa es veié obligat a cercar refugi a l'Uruguay. Publicà a Buenos Aires les obres Mala vida, buena muerte, Puerto Madero (en col·laboració amb González del Castillo), l'obra teatral El hábito no hace al monje y El abuelo (1926) 278 pp., amb un pròleg del doctor Nicolás Repetto.
Quan la proclamació de la II República (14 d'abril del 1931), tornà a Catalunya, ingressà a la "Unió Socialista de Catalunya" i aviat dirigí el setmanari, Justícia social, del qual n'és el primer portaveu (1931-1936). Elegit diputat al parlament espanyol, ho fou també al Parlament de Catalunya (1932). El President de la Generalitat, Lluís Companys, en formar el seu primer govern (1934), li encarregà la Conselleria d'Agricultura i Economia. Des d'aquesta Conselleria organitzà el Consell Superior de la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Per haver participat activament en els fets del 6 d'octubre, fou condemnat a 30 anys de reclusió i empresonat en el penal de El Puerto de Santa María (Cadis). Mentre tenia lloc el judici, i enmig de tràmits i interrogatoris, inicià la versió catalana de El Abuelo, que acabà i signà a la presó de Madrid (abril-maig del 1935) i que fou publicada a Barcelona -L'Avi, Llibre de l'escola i de la llar- sense data, amb un pròleg de Ventura Gassol (signat al penal de Cartagena on aquest complia condemna pels mateixos fets del 6 d'octubre) i amb dibuixos d'Antoni Utrillo, 360 pp.
El febrer del 1936, en triomfar el Front Popular, alliberat, retornà a Catalunya i es féu càrrec altra volta de la Conselleria d'Agricultura i Economia. Intervingué en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), conseqüència de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya i del Partit Català Proletari, en fou nomenat primer Secretari General i dirigí el seu setmanari Justícia Social fins que aquest partit disposà del diari Treball. En el govern de la Generalitat ocupà successivament les conselleries d'Economia (1936), de Serveis Públics (1936), de Justícia (1937) i d'Economia (1937). Compaginà l'activitat política amb la literària. Impulsà noves publicacions (revista Economia) i col·laborà a Meridià. Foren obres d'aquest període:
- Cataluña en pie de guerra. Barcelona, 1937, 31 pp.
- El camí del Front Popular antifeixista és el camí de la victòria - Per la lluita fins a la victòria final. Departament d'Agitació i Propaganda del P.S.N. Barcelona, 1937, 36 pp.
- Tres condicions de la victòria. Departament d'Agitació i Propaganda del P.S.N. Barcelona, 1938, 31 pp.
- El paper de Catalunya en la lluita per l'alliberament d'Espanya. (Informe presentat al Comitè Central, 1939).
Quan la caiguda de Barcelona, el 1939, fou la darrera autoritat en abandonar la ciutat. El 26 de gener, a primera hora de la tarda, es trobava a l'Hotel Ritz, en companyia de Víctor Colomer, quan fou avisat que un grup de tancs de l'exèrcit franquista baixava pel carrer de Pau Claris en direcció al port. No hi havia a la ciutat, llevat d'ell, cap autoritat republicana. Es dirigi a Girona, i poc després passà la frontera. Romangué algun temps en aquest nou exili; visità Moscou, viatjà per Mèxic i Cuba i retornà a França l'any 1945. A l'exili formà part del primer govern del president Josep Irla, juntament amb Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyer, Josep Carner, Josep Xirau... Comorera, com a representant del PSUC, ho era també del moviment obrer català. Les seves públiques discrepàncies amb Serra i Moret sembla que foren una de les causes que portaren al president Josep Irla a dissoldre el govern de la Generalitat el 28 de gener del 1948. La seva activitat literària no fou estroncada per l'exili; en aquests anys publicà:
- Contra la guerra imperialista i per l'alliberament social i nacional de Catalunya. Mèxic, 1940.
- Franco i Falange són la guerra. Mèxic, 1942.
- El problema de les nacionalitats a Espanya. Mèxic, 1942.
- Una nova etapa històrica. Mèxic, 1943.
- Els enemics de la unitat combatent dels catalans. Mèxic, 1943.
- La nació en la nova etapa històrica. Mèxic, 1944.
- La batalla de la pau. Mèxic, 1945.
- El camí de la victòria. Mèxic, 1947.
- Dues cartes i una política. Mèxic, 1949.
Com a Secretari General del PSUC, dugué una política marcadament independentista respecte del PCE. Acusat d'adoptar una actitud nacionalista, segons el model de Tito, clarament divergent i considerada herètica pel PCE, fou expulsat del PSUC el dia 8 de novembre del 1949; la notícia la publicà el periòdic que els comunistes catalans editaven a la ciutat de Mèxic (17 de novembre del 1949). Tot seguit hagué de cercar refugi en un llogaret de la Cerdanya francesa. Acuitat pels seus mateixos antics companys, preferí fer front al risc de la policia franquista i així passà d'amagat la frontera la nit de cap d'any del 1951. Després de traslladar-se repetidament de residència, fou detingut juntament amb la seva muller, Rosa Santacana, i l'amic Ferran Canyameras i Casamada, el dia 23 de juny del 1954. Acusat de rebel·lió militar, fou processat; l'advocat, senyor Solís i Pascual, del Col·legi de Barcelona, es féu càrrec de la defensa. Sentenciat el 23 d'agost de 1957 a la pena de trenta anys de presó i reclòs en la dura penitenciaria de Burgos, morí el 7 de maig del 1958, sembla ser que per causa d'una paràlisi cardíaca produïda per una bronquitis asmàtica.
Jaume Miravitlles diu que era de natural introvertit (ressentit), callat, silenciós i secret, d'idees primàries, honest en el seu fanatisme, sense matisos de sensibilitat. I Pere Foix afegeix que era un home ambiciós i desitjós de poder. Una visió més fonamentada i completa ha estat aportada per la gran obra de Miquel Caminal. En el pròleg d'aquesta obra, el professor J.A. González Casanova, vista l'aportació de Caminal, fa de Comorera una nova valoració: "Aquell Comorera boirós, fred, llunyà i amb quelcom d'antipàtic, se'ns va anar convertint, per la força dels fets comprovats, en un polític de trajectòria clara i colpidora senzillosa; en un home apassionat i apassionant, en el símbol d'un combat, llarg i penós fins a la tragèdia, que suscitava entre nosaltres (i crec que ha suscitat a tothom) una cordial i emocionada simpatia."
Clica aquí per veure el reportatge que el programa de Televisió de Catalunya 30 minuts dedicà l'any 1985 a la figura de Joan Comorera
Clica aquí per accedir a una galeria d'imatges de Joan Comorera i a alguns dels seus escrits i documents més destacats
Retrat extret de http://elpravda.blogspot.com.es/2012/09/edicions-pravda-publica-una-obra-del.html
Text extret del llibre 'Gent de la Segarra', de Josep M. Razquin i Jené, Proyectos Editoriales y Audiovisuales CBS, Barcelona, 1998.
Comentaris