Adéu Joana




La poeta, bibliotecària i lexicògrafa Joana Raspall ha mort la matinada d'aquest dimecres a Sant Feliu de Llobregat als 100 anys, segons ha confirmat la família de l'escriptora.

La Joana se n'ha anat discretament, com va viure. Ha viscut i gaudit del seu centenari. Ha rebut tota l'estima dels seus lectors, grans i petits. La guardiana de les paraules, ens ha salvat els mots -literalment- en capses de paraules.

La seva dedicació vers la llengua i la literatura ha estat un referent. Com a lexicògrafa, com a bibliotecària, com a poeta pels nens, per ensenyar-los a gaudir de la música, de la llengua, però també com a poeta d'adults, als quals ens ha ensenyat el ritme del llenguatge, la meditació profunda sobre la vida, el pas del temps, la vida mateixa.

Des d'aquí ens sumem a la crida que ha fet la família en anunciar la seva mort, animant totes les escoles de Catalunya a recordar-la llegint un dels seus poemes.

El viatge

Ho voldria entendre tot
fent un fantàstic viatge
per un mar on fos escrit
en cada gota un missatge.
Com el plomissol, 1998

Informació extreta de http://www.joanaraspall.cat/ 

Comentaris

Lo Carranquer ha dit…
Carles Duarte i Montserrat
Poeta.
Referent

15/12/2013

JOANA RASPALL

Ben pocs dies després de cloure els actes del seu centenari, Joana Raspall ens ha deixat, potser conscient d’haver acomplert alhora el seu somni i el seu compromís. Fins al darrer moment va mantenir una claredat de pensament que enlluernava i va transmetre un sentit profund de la responsabilitat que havia assumit en la nostra història col·lectiva. La seva vida i la seva obra ens dignifiquen, per l’exemplaritat i la generositat amb què va actuar sempre. Sentir-ne l’amistat era prendre consciència d’un vincle amb algú que ens honorava i que relligava generacions successives en un mateix projecte al servei de la llengua, de la cultura, de l’educació o del país. Escriure sobre Joana Raspall inexorablement em duu a retrobar la seva ingent obra lingüística, poètica i teatral, i a celebrar la seva personalitat intel·ligent i cordial, que tan fecunda ha estat. Joana Raspall es va proposar desvetllar i encomanar el goig de llegir i de viure als qui l’envoltaven.

Raspall ha estat una figura formidable i tanmateix no sempre prou tinguda en compte en el nostre món cultural, tot i la seva trajectòria admirable. (...)

Per entendre el sentit de la labor de Joana Raspall, cal assenyalar que la cultura catalana va viure des de l’Atlàntida de Verdaguer a la Generalitat republicana una represa de dimensions excepcionals, que la va situar en seixanta anys en una posició singular, de prestigi retrobat, d’excel·lència creativa i de reconeixement internacional. Joana Raspall va participar-hi amb criteri i entusiasme des de Sant Feliu de Llobregat, seguint els estudis a l’Escola de Bibliotecàries, dirigida per Jordi Rubió i Balaguer, i publicant ja les seves primeres creacions literàries. El daltabaix de la Guerra Civil va acabar produint un tràgic esquinçament de la nostra vida cultural, que es reflecteix d’entrada en l’exili de Pau Casals, Pompeu Fabra, Joan Coromines, Avel·lí Artís Gener “Tísner”, Pere Calders, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Joan Oliver “Pere Quart”,... Alhora, a l’interior, la prohibició estricta de la presència pública del català produeix un silenci tràgic i asfixiant, que s’afegeix a la mort prematura l’any 1942 de Màrius Torres, com ja havia succeït durant la Guerra amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dues de les personalitats poètiques emergents més brillants dels anys trenta.

La figura de Joana Raspall explica d’una manera exemplar la persistència de la cultura catalana, resistint i superant les adversitats i els ofecs, des de la consciència d’encarnar una construcció cultural de segles, que ens relliga amb Ramon Llull i Ausiàs Marc i que ens arrela al nostre país d’una manera primordial i decisiva. Joana Raspall s’ha sentit responsable d’un llegat històric que ens configura i ha demostrat tothora un compromís inequívoc, des d’una vocació a l’ensems lúcida i apassionada, amb la continuïtat que no s’havia de reduir a cercles minoritaris i exquisits, sinó que calia començar a garantir i a eixamplar des dels infants que s’iniciaven en la lectura o els joves escriptors que aspiraven a construir una obra personal ambiciosa.

Però em sembla essencial acabar destacant la seva poesia. I ho faig recordant d’un dels seus llibres més bells de poesia, Jardí vivent, aquests versos impressionants: “Marxaré d’aquest món com qui sols deixa un somni/ i es desperta a la calma eternal d’un gran dia/ on no s’enyora res –ja que res no es tenia-/ fora l’amor dels vius... si és que algú ens estimava” i els triats per al recordatori del seu funeral: “Vull deixar, amor i somnis i paraules/ que durin més que jo al cor dels altres.” I així ha estat!

--
http://www.tornaveu.cat/edicio-92/referent/9951/joana-raspall