dijous, 14 de novembre de 2013

50 anys de les declaracions de l'Abat Escarré a "Le Monde"

Tal dia com avui fa 50 anys (1963) que es van publicar a Le Monde les declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en què defensa la identitat nacional catalana i s'oposava al règim franquista. Per aquestes declaracions crítiques, les autoritats fanquistes l'expulsaran de l'estat espanyol, el 12 de març de 1965.

Cinquantenari d'un gest d'oposició i de la represàlia

Amb motiu d'aquest cinquantenari s'ha creat un web que recull els aspectes més importants del gest de l'Abat de Montserrat, unes declaracions que van suposar un revulsiu entre el catalanisme i l'antifranquisme.

La figura de l'Abat de Montserrat no ha estat absenta de polèmica, ja que a diferència d'aquestes declaracions de 1963, durant les primeres dècades de la dictadura va ser dòcil amb el règim i fins va participar-hi activament, com el conjunt de l'Església de l'Estat. Per aquest motiu Escarré també ha rebut molts retrets, ja que va viure els primers anys de la dictadura amb total connivència amb Franco, fins al punt que va permetre que el dictador entrés sota pal·li al monestir de Montserrat.

Aurel·li Argemí, home de Montserrat president emèrit del CIEMEN, vinculat a la Crida a la Solidaritat i antic secretari de l'abat Escarré rememora aquest episodi en un article al web Tornaveu.cat, en què descriu que aquella amb les declaracións d'Escarré "després de vint-i-cinc anys d'haver-se acabat la guerra civil, perdurava la mentalitat que hi havia encara uns vencedors i uns vençuts i que, per tant, continuava imposant-se la idea que calia continuar celebrant la victòria i no establir la reconciliació i, en definitiva, la pau. No és, en tot cas, aquesta posició la que s'adiu a la doctrina de l'Evangeli, deia l'abat. Reflecteix una actitud anticristiana encarnada per un règim que es proclama catòlic però que, ja en això, prova que no ho és: el govern espanyol és el primer que segueix una línia de subversió. Nega els valors de la democràcia i, consegüentment, impedeix la realització de les llibertats d'elecció, d'expressió i d'informació, en contra de la mateixa doctrina de l'Església."

Argemí també recorda que les declaracions de l'Abat de Montserrat van traduir-se "en una onada d'adhesions, entre multitud de persones, creients i no creients, que les van saber interpretar com un alè que dóna vida. Però també aquestes declaracions van ser com l'última gota que feia vessar el vas: el govern espanyol, d'una manera a vegades sibil·lina i altres descarada, va elaborar una propaganda contra l'abat que, segons el règim franquista, havia caigut en la temptació de barrejar-se amb la política, impròpia d'un eclesiàstic, i que, per tant, ho havia de pagar."




Paraules d'oposició després d'anys de silenci: "No hi ha justícia sense llibertat"

L'oposició del representant del símbol de l'Església catalana va desvetllar molts suports, especialment quan va ser desterrat com a represàlia.

Les declarcions publicades al diari francès Le Monde van mostrar una oberta oposició a la dictadura ("...és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i per consegüent de justícia, -insisteix- en el fons és un problema de cristians: ésser o no cristians autèntics, tant en el sentit individual com en el sentit col.lectiu, és a dir polític.").

Va ser entrevistat pel periodista José-Antonio Novais, per iniciativa de Josep Benet i Albert Manent. Aquestes declaracions van permetre donar a conèixer un corrent d'opinió creixent entre catòlics catalans que volien un futur democràtic per al seu país i una funció i una actitud diferents de l'Església en el seu conjunt.

L'abat Escarré es pronuncià i emeté les seves declaracions en un context on el Vaticà havia promulgat l'any 1963 l'encíclica Pacem in Terris, que avalava, per part de l'Església catòlica, el respecte i la defensa dels Drets Humans i els règims democràtics. El Concili encara estava treballant a Roma, quan, al mes de maig, va començar la campanya dita de les instàncies, que demanava a l'Estat espanyol la normalització del català a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, aleshores severament prohibit.

Escarré va considerar l'Estat espanyol com «un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme». Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com «un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre's». Pocs dies després d'aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

El 1965 el govern franquista el va obligar a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone (Llombardia), amb Aureli Argemí i Roca, qui va ser el seu secretari entre 1965 i 1968. El 1966 el govern espanyol el va obligar a renunciar al títol d'abat de Montserrat. Malalt de mort, l'abat Cassià Just el portà a Barcelona i fou enterrat a Montserrat.

Text extret de  http://www.llibertat.cat/2013/11/50-anys-de-les-declaracions-de-l-abat-escarre-a-le-monde-23771