'L'associacionisme popular festiu' (I), de Bienve Moya




Extret de l'article de l'escriptor Bienve Moya i Domènech 'L'associacionisme popular festiu', publicat a la revista 'Canemàs. Revista de pensament associatiu', núm. 1, estiu-tardor 2011. Diu així:

L'associacionisme popular festiu

Aquest article és part, i avenç, del que ha de ser una reflexió, tan mesurada com sigui possible, sobre els meus anys d’experiència participativa en l’activitat i el debat sobre els diversos esdeveniments de la cultura popular festiva a l’espai públic. Tota la reflexió partirà de la base de l’experiència sostinguda. Per tant, i en tant que ja adverteixo que l’article és part i assaig d’un document que encara no està acabat, aviso el lector que algunes de les opinions expressades són, en aquest moment, provisionals i susceptibles de matisació, o inclús de rectificació (per mi mateix com pel propi lector), així que el treball vagi prenent cos, ja que no existeix res millor que la posada en negre sobre blanc de les percepcions per tal de veure’n els clarobscurs.

En les tres dècades passades, el país ha excel·lit en gestions dedicades a la recuperació, reinvenció, estudi i divulgació de celebracions festivopopulars. Podem assegurar que, avui, l’associacionisme popular festiu, gaudeix de bona salut. Una prova fóra que la festa omple pàgines a la premsa i temps a la petita pantalla; no conec periòdic que no disposi de secció dedicada als caps de setmana festivopopulars. Aquest estat, avui normal, no ho era fa quinze o vint anys. La festa tradicional no solia ser notícia més enllà d’exòtics pintoresquismes ni activitat a recomanar com a espectacle d’actualitat o modernitat. En l’actualitat els castells i algunes celebracions com La Patum i altres festes populars, gaudeixen d’espai privilegiat als diaris i a la televisió. Què ha fet canviar la situació? En els anys setanta/vuitanta, la voluntat política de recuperar l’espai públic per a qualsevol mena de manifestació coincidí, com no podia ser d’altra manera —ja que els promovedors sovint coincidien—, amb la voluntat de recuperar la festa popular. La festa (la popular) no pot desenvolupar-se en altre lloc que en l’espai públic, encara que altres espectacles puguin coexistir-hi (el concert, el circ, la fira...); la festa no sobreviu a l’espai privat. A partir d’aquells anys d’alliberament cívic i polític, la festa al carrer recuperà el seu territori natural per a gaudi dels seus protagonistes, la població. Però la dinàmica de la festa popular mai deixa de modificar-se, ja sigui en benefici de la contemporaneïtat o en detriment de la genuïnitat.

Nous patrons, la sanferminització

Passats els anys d’aquella voluntat recuperadora acompanyada d’un propòsit de modernitat i genuització, un observa com avui sorgeixen nous patrons amb aparença de modernitat, però de dubtosa originalitat. Un, el més estès, l’anomenarem sanferminització. Aquest patró ens arriba, sobretot, per via televisiva i, malgrat l’adjectiu, no es refereix exclusivament a la festa de Pamplona, sinó a altres festivitats la base festiva de les quals consisteix en l’eixida de colles o penyes a resseguir locals socials, bars, tavernes, etc., fent-se acompanyar de fanfàrries o xarangues, i amb el concurs, o sense, de vaquetes o bous adults. Cal destacar aquí que genuïns elements d’aquest patró han participat de sempre en el vell model de les festes pirinenques com les d’Olot, Berga o Cardona, i a les de les Terres de l’Ebre. Aquest vell model, però, avui s’ha reduït (s’ha empobrit), ha abandonat, en molts casos, músics i/o bous i s’ha quedat només amb el seguiment de barraques i casetes i, en conseqüència, amb l’exclusiva ingesta d’espirituosos. Aquest nou patró, fal·laçment modern, se’l fa passar per festa alternativa; podem veure que té una gran acceptació, per exemple, entre els joves de la Festa de Gràcia o la de Sant Narcís a Girona. Aquest patró, suposadament alternatiu, guanya terreny gràcies a un corrent de pensament neoconservador urbanita, a vegades disfressat fal·laçment de cosmopolitisme, que es transforma en dues actituds socials. La primera és la demanda de control sobre els costums festius considerats massa permissius. En aquest sentit, es demanden lleis de protecció animalístiques, normes sobre pirotècnia, reglaments d’usos públics, horaris controlats i restringits, etc., normes que sota la certitud de contribuir a la contenció dels celebrants, el que provoquen és l’aportació d’espais de pensament en blanc (sense continguts socials) dins els vells models festius; en realitat, però, no possibiliten cap altra alternativa que l’empobriment del goig creatiu i sensible assenyalat més amunt: fora músics, fora soroll, fora bous, fora risc, fora coets, etc. La segona actitud fóra la penetració entre àmplies capes de la societat, sobretot urbana —i avui urbana ho és més de la meitat de la societat catalana—, d’un pensament tou i exclusivista que refusa allò que, en principi, li crea la mínima molèstia personal.

(...)

Article extret de http://www.ens.cat/canemas

Imatge extreta de http://www.viladetora.net/3-noticia-1166-enxaneta_documental_en_3d_sobre_el_fet_casteller.html

Comentaris

Sýnthesis ha dit…
Buscant una altra cosa he trobat una entrada al blog sobre el meu pare Josep Joan Piquer i Jover. Voldria saber: la informació publicada, l'heu trobat íntegrament a la Biblioteca de Cervera? ¿Sabeu que hi ha altres llegats de la família Piquer-Pomés a la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca de Tàrrega i l'Arxiu Comarcal d'Osona (comarca on de fa 13 anys jo resideixo i treballo)?
Rosa MAria Piquer Pomés