dimecres, 11 de setembre de 2013

La guerra de Successió. El decret de Nova Planta. Supressió de l’estat català




L’aposta de Catalunya a favor de Carles d’Àustria i contra Felip V, en el conflicte successori per la corona espanyola, va suposar la pèrdua de tots els drets i de les institucions de govern que tenia com a estat, dins la monarquia hispànica. El factor internacional va condicionar en tot moment el destí de Catalunya en la guerra de Successió.

Les potències europees van trontollar quan el 1701 Carles II va deixar en testament el tron de la monarquia hispànica a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França. Leopold I, emperador del Sacre Imperi, descendent de Felip III d’Espanya, reclamava també el dret de la seva nissaga al tron, a favor del seu nét Carles d’Habsburg. Tot i que l’imperi hispànic es trobava en declivi, les colònies americanes resultaven una font de riquesa cobejada. Així, quan Felip d’Anjou va ser coronat, Anglaterra, els Països Baixos i l’imperi germànic, alertats pel poder que adquiria França, van signar la Gran Aliança de l’Haia el 1701 i van declarar la guerra a França i Espanya. La qüestió dinàstica, però, era tan sols la cara visible d’un conflicte europeu en el qual el que realment estava en joc era l’equilibri de forces i l’economia.

Catalunya, al principi, va acceptar Felip V com a rei. Aquest, com el seu avi li havia aconsellat, es va cuidar molt de guardar les formes i ben aviat va visitar Barcelona, on va convocar les corts, les primeres des del 1632, i va jurar les constitucions. A Catalunya, els sectors econòmicament més emprenedors, recuperats després del trasbals de la guerra dels Segadors, recelaven del nou monarca. D’altra banda, el sentiment antifrancès havia arrelat en molts sectors de la població. A la plana de Vic, per exemple, era especialment profund, pels constants intents de Lluís XIV d’annexionar-se el territori, el més recent durant la guerra dels Nou Anys del 1697.

Es va formar un grup de dirigents constitucionalistes que apostaven per la candidatura de Carles d’Àustria, contra el tarannà més absolutista dels Borbons francesos. L’emmirallament dels austriacistes en els règims polítics d’arrel representativa, com Anglaterra i Holanda, i la seva potència comercial els van animar a cercar el suport a l’Aliança de l’Haia i a posicionar-se al costat de Carles d’Àustria.

Els austriacistes aviat van trobar suport en les prèdiques de nombrosos eclesiàstics que escampaven el seu ideari, ajudats també per l’actitud prepotent del virrei Velasco i dels oficials reials, evident ja durant els primers anys de regnat de Felip V. Així, a més dels detractors antiborbònics de la plana de Vic, els anomenats ‘vigatans’, van sorgir altres grups d’austriacistes a l’entorn de l’Acadèmia dels Desconfiats, a Barcelona, entre els quals hi havia l’antic lloctinent Jordi de Hesse-Darmstadt, conegut pel seu bon paper contra l’ocupació francesa durant la guerra dels Nou Anys.

Es van obrir converses amb els aliats i es va acordar un precipitat desembarcament a Barcelona, el maig del 1704, de vaixells britànics i holandesos comandats per Jordi de Darmstadt. Aquest primer intent d’entrar a Barcelona va fracassar, sobretot perquè no va ser recolzat per les institucions catalanes i va ser rebutjat per les tropes del virrei Velasco.

Malgrat aquest fracàs, els ‘vigatans’ Antoni de Peguera i Domènec Parera van signar, el 20 de juny de 1705, el pacte de Gènova amb Anglaterra, pel qual els anglesos es comprometien a facilitar el suport militar necessari per aconseguir l’entronització de Carles d’Àustria i garantir després el respecte a les constitucions de Catalunya. Un segon desembarcament aliat, primer a Altea i després a Barcelona, va ser possible i va permetre que la revolta austriacista s’estengués pel País Valencià i Catalunya. A l’octubre, les forces anglocatalanes van aconseguir una important victòria amb la presa de Montjuïc, a Barcelona, i finalment Carles III va ser reconegut com a rei per les institucions catalanes.

L’exèrcit aliat va conquerir Saragossa i Madrid, en una primera etapa en la qual semblava que les victòries els afavorien, però la derrota en la batalla d’Almansa, l’abril del 1707, va provocar la caiguda dels regnes de València i Aragó sota les forces de Felip V, que hi instaurà un decret de Nova Planta que liquidava els privilegis i les institucions pròpies. A partir d’aquell moment, l’escenari de la guerra es va centrar a Catalunya. La posterior victòria de la batalla d’Almenar, el juliol del 1710, va suposar l’avenç austriacista, però la mort sobtada de Josep I, germà del rei Carles d’Àustria, va obligar aquest últim a tornar a Viena per fer-se càrrec de l’imperi, la qual cosa va condicionar el suport dels aliats a Catalunya, principalment Anglaterra, on el govern dels ‘tories’ ja defensava una pau negociada amb França. En aquell moment tenia un argument decisiu: evitar la formació d’un gran bloc imperial germanohispànic.


Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.


Anglaterra i França van començar el 1711 les negociacions secretes per establir un nou equilibri europeu, que es va materialitzar formalment amb el tractat d’Utrecht del 1713. Catalunya, alertada, hi va enviar ambaixadors per intentar salvar la situació i defensar els seus drets i la vigència del pacte amb Anglaterra, però no se’ls va concedir l’oportunitat de participar-hi. Paral·lelament, Carles d’Àustria, que ja havia estat coronat emperador, va ordenar el trasllat a Viena de la reina regent, que fins a aquell moment era a Barcelona. Els dirigents catalans començaven a comprovar, incrèduls, l’abandó dels seus aliats.

Dels tractats de pau d’Utrecht i posteriorment de Rastatt, els anglesos en van obtenir un profit considerable. De banda francesa, la cessió de territoris americans i, de Felip V, a més de Gibraltar i Menorca, ja conquerides, altres posicions comercials estables al Mediterrani occidental i a Amèrica. El ‘cas dels catalans’, com es va conèixer el debat al Parlament anglès sobre la conveniència, fins i tot moral, d’abandonar o no un aliat en una posició de feblesa, va restar encara molts anys en els cercles polítics d’Europa.

Les forces aliades van evacuar Catalunya i el juliol del 1713 el país ja era ocupat per l’exèrcit de Felip V, llevat de la ciutat de Barcelona i la plaça forta de Cardona. Calia prendre una determinació i la Diputació del General va convocar la Junta de Braços extraordinària, per decidir una rendició o continuar la resistència. Els membres del braç eclesiàstic, al·legant que es tractava d’un problema militar, no es van pronunciar. Una part del braç militar apostava per negociar una capitulació, però el braç reial, format per les ciutats i els estaments menys privilegiats, va votar a favor de resistir i continuar la lluita. Finalment el braç militar s’hi va afegir i el 9 de juliol de 1713 la Diputació del General va assumir la decisió de la Junta de Braços i es va comunicar l’acord a la població.

El 25 de juliol van arribar les tropes filipistes del duc de Pòpuli amb 25.000 soldats i va començar el setge a Barcelona. Durant aquells tretze mesos van sorgir altres revoltes arreu de Catalunya, però van ser ràpidament reprimides per l’exèrcit de manera sagnant. Després d’un any de resistència heroica dels barcelonins, Lluís XIV va substituir el duc de Populi pel duc de Berwick, que va arribar el juliol del 1714 amb un nou contingent de tropes. Aprofitant el desgast de l’exèrcit català capitanejat per Rafael Nebot i Antoni de Villarroel, les tropes de Berwick van vèncer l’11 de setembre i Barcelona finalment va capitular. Després de la caiguda de la ciutat es van abolir les institucions i les lleis pròpies i es van imposar per la força de les armes i per dret de conquesta les lleis de Castella, que implicaven també la desaparició de la històrica divisió territorial del país. Començava així una nova etapa en la història de Catalunya caracteritzada per la repressió borbònica cap als dirigents austriacistes, exemplificada amb la captura, esquarterament i exhibició pública, durant dotze anys, del cap del general Moragues, un dels militars catalans més representatius.

Entre el 1714 i el 1716, data en què es va enllestir i publicar el decret de Nova Planta, Felip V va instaurar a Catalunya una administració provisional de govern anomenada ‘Real Junta Superior de Gobierno y Justicia’, presidida per José Patiño. La idea de Felip V i els seus consellers més propers, entre ells el mateix Patiño, era aconseguir la desaparició del sistema institucional del país, la veu legislativa, per acabar amb el fre que suposava per a la monarquia el pactisme i les constitucions. Calia dotar el territori d’unes institucions afins amb els designis absolutistes de la política borbònica. D’acord amb la Nova Planta, el govern del Principat el tindria el capità general, un militar, i la Reial Audiència, com a mer òrgan consultiu, que junts formaven el ‘Real Acuerdo’. El decret estipulava el funcionament de l’Audiència i del nou sistema administratiu i polític. Posteriorment la ‘Real Cédula’ del 1718, coneguda com la Nova Planta Municipal, va desenvolupar el funcionament del nou règim municipal.

Felip V no solament va abolir les institucions pròpies de Catalunya i les seves constitucions, que des de mitjans del segle XIII s’havien desenvolupat com a òrgans de govern estatal propi i independent, sinó que a més les substituïa per un règim que excloïa la representació de la societat, amb l’objectiu de fer prevaler l’autoritat militar sobre la civil.