Pedres de dol: 'l'entusiasme tossut' del JOSEP MORA.

Reproduïm aquí sota aquestes línies l'excel·lent, proper i sentit article "Pedres de dol: 'l'entusiasme tossut' del Josep Mora", que la sanaugina historiadora de l'art Maria Garganté dedica en el darrer número de la revista 'Segarra' a l'activista cultural Josep Mora Castellà, recentment desaparegut.

PEDRES DE DOL: 'L'ENTUSIASME TOSSUT' DEL JOSEP MORA.
Maria Garganté Llanes.
'Segarra', núm. 188, juliol 2012.

Els primers dies de juliol han estat més aspres i feixucs que mai, a la Segarra. Quan encara no havíem paït que el Toni Nadal ens hagués deixat, tot just al cap d'una setmana acomiadàvem el Josep Mora, aquest cop a l'església de les Pallargues, arrecerada per les pedres il·lustres del castell. Jo em preguntava com podia ser, que estiguéssim tant de pega, a la comarca. Però la fosca parca implacable actua sota múltiples formes, registres i circumstàncies, i en una setmana s'enduia a dues persones insubstituïbles, d'aquelles 'sense recanvi'.

El Josep Mora -el Pepe per molta de la gent propera- era 'l'arquitecte de les Pallargues', com el coneixien alguns. De fet, si ens fixem per les convencions que fan que sovint se'ns defineixi per la nostra professió, el Josep Mora era arquitecte de formació i també exercia professionalment com a tal. I personalment penso que com a arquitecte, ell gaudia especialment amb la recuperació i restauració d'edificis històrics, als quals tractava amb una extremada sensibilitat des de l'apropament respectuós al monument i no pas com aquell arquitecte 'mandarí' que pretén imposar el seu 'art' i la seva empremta per damunt de la força preexistent de l'edifici en qüestió. El Josep estimava les pedres antigues i s'hi apropava de forma reverencial, no tan sols com a arquitecte sinó com aquell historiador de l'art apassionat que d'alguna manera també portava dins. I tant era que es tractés d'una obra espectacular com la magnífica església parroquial d'Agramunt -de la qual havia estat el responsable de les diferents intervencions que s'hi havien realitzat-, com del romànic més senzill, de la més modesta església romànica d'Ossó de Sió. El recordo demanant-me documentació sobre el castell de la Morana quan l'havia de restaurar per convertir-lo en habitatge. Volia documentar-se al màxim abans de 'tocar' una sola pedra. És aquesta actitud respectuosa el que per a mi el feia gran com arquitecte. Darrerament havia estat treballant en la consolidació i restauració de l'encimbellada Torre Dàdila o del Cargol, prop de Ponts.

Quan ahir pensava en els anys d'amistat i coneixença, m'adonava que jo mateixa li dec moltes coses, al Josep. En primer lloc -i ahir en vaig ser conscient, perqué gairebé ho havia diluït en la vaguetat de la memòria-, ell fou el primer que em va animar a parlar en públic, quan poc temps després de llicenciar-me i tot just començant la tesi doctoral, em convidà a intervenir sobre el modernisme a la vall del Llobregós i Antoni Samarra, en unes jornades sobre modernisme i Jujol que feien a Guimerà. Era el temps en què també estava vinculat amb el Grup de Recerques de les Terres de Ponent, i encara recordo els nervis d'aquella meva primera intervenció, i el veig a ell, juntament amb el Miquel Torres, intentant arreglar una màquina de diapositives que s'encallava contínuament.

També em va 'deixar parlar' ja des de l'inici dels cursets d'arquitectura popular, que van començar l'estiu del 2000. Paral·lelament ell ja conduïa des de feia anys les trobades d'artistes de les Pallargues, que començaren a intercalar-se amb les trobades literàries. De vegades pensava com en podia fer-ne tantes, de coses, i no perdre el cap ni l'oremus. Capaç d'implicar a personatges de la talla de Josep Guinovart, Joan Hernàndez Pijuan o Guillem Viladot, el nostre Josep tenia, també a través de l'art, una holística mirada 'intercomarcal' que abraçava el territori de la Segarra amb el de l'Urgell (i s'extralimitava sovint a la Noguera, Garrigues o fins i tot Solsonès), uns lligams que va contribuir a fer més estrets -significativament, els cursets d'estiu dedicats a l'arquitectura popular sempre s'inauguren a Cervera i es clouen a Tàrrega-.

A la trobada d'artistes de les Pallargues m'hi va convidar una vegada, concretament a parlar de dones artistes al llarg de la història. Ho recordo de manera especial perquè per a mi va ser l'oportunitat de parlar de quelcom que no estigués relacionat amb la història de l'arquitectura (la meva suposada 'especialitat') i expressar-me sense constriccions acadèmiques sobre un tema que m'apassionava, tot davant un auditori desacomplexat i àvid d'idees constructives.

Però és que quan dic que li dec diverses coses, al Josep, no em refereixo només al fet d'embarcar-me puntualment en les múltiples activitats que organitzava o promovia, sinó que també hi tinc un cert deute intel·lectual. El Josep fou qui rescatà de l'oblit, amb una monografia científica i rigorosa, l'edifici de la Universitat de Cervera -que citant el gran Duran i Sanpere, fins al moment havia estat "més combatuda o lloada, que no pas estudiada". A la Universitat havia dedicat la seva tesi doctoral i en publicà els resultats l'any 1997. És un estudi des del punt de vista arquitectònic, però també amb una vastíssima aportació històrica i documental i unes bones intuïcions respecte a quin fou l'impacte de la construcció d'aquest monumental edifici en el territori circumdant. Sincerament, penso que la meva pròpia tesi doctoral no hauria estat la mateixa sense l'anterioritat de la seva magnífica aportació. Però aquesta no fou pas la sola incursió del Josep en l'àmbit més científic i acadèmic, sinó que són prou nombrosos els seus articles sobre el sistema de treball dels enginyers militars durant el segle XVIII. Conjuntament elaboràrem un article per a la revista Urtx dedicat a la barroca església parroquial d'Alguaire, per la qual dissenyà un preciós projecte de restauració. També col·laboràrem en la redacció del capítol dedicat a l'arquitectura del volum Les tècniques populars, dins l'enciclopèdia de cultura popular Tradicionari, del Grup Enciclopèdia Catalana.

I és que ciència i divulgació anaven sempre de bracet en la manera que el Josep tenia de treballar i de transmetre el que feia. Ahir llegia alguns escrits glossant la seva figura i tots destacaven la seva tasca com a incansable activista cultural. Ja hem vist que el Josep era arquitecte i exercia com a tal, però a més era professor en diferents institucions i això encara li deixava temps per multiplicar-se en les nombroses facetes que li donaven una dimensió cultural i humana fora de tota mida. Perquè el seu activisme en favor de la cultura era una manera d'estimar el territori, de servir-lo i defensar-lo.

Una de les activitats a les que dedicà més energies en els darrers dotze anys fou l'Associació d'Amics de l'Arquitectura Popular, que fa poc editava el llibre commemoratiu dels 10 anys de cursets. Una imatge entranyable d'aquest llibre és la de la celebració de la primera junta de l'associació a les Pallargues, amb el Josep M. Jujol júnior, el Santiago Serrano, l'Assumpció Vilaseca i el Vicent Loscos. El Josep no hi és, perquè segur que era el que tirava la foto, però és que a més ell era així: sortir a la foto no li interessava pas, ell estava sempre al darrere, al costat o al davant de tots aquests múltiples projectes, però els càrrecs i la visibilitat pública no anaven amb ell. Més que com a arquitecte actuava com a picapedrer de la cultura a la nostra comarca.

Aquest llibre commemoratiu de la dècada (ara ja superada) de l'associació és un bon recull de l'esperit del Josep. Cada estiu em meravellava quan rebia el programa del curset, pensant en com podia ser que l'arquitectura popular 'donés per tant' i se'n poguessin fer més de deu cursos (i llibres!) -cadascun amb nombroses ponències, activitats pràtiques i visites a indrets sempre singulars i diferents, sempre amb temes diferents, incorporant nous punts de vista sobre materials, conservació, compatibilitat amb l'activitat agrícola actual, etc. Parafrasejant una mica l'article que el Jordi Oliva va fer al diari Segre sobre el llibre, això fou possible per la "tossuderia entusiasta" de la pròpia entitat, però que d'alguna manera seria l'"entusiasme tossut" que definia al Josep Mora i que és el que ens caldria més sovint per superar els obstacles, siguin de la índole que siguin.

La darrera conversa que vaig mantenir amb ell va ser fa poc més de dos mesos, precisament amb motiu de la presentació del llibre commemoratiu dels 10 anys de l'associació. Em deia que treure un llibre en temps de crisi suposava tota una declaració d'intencions. Era la voluntat conscient d'anar 'a contracorrent' en moments de pessimisme i desencís, com a prova de la força de la col·lectivitat, de la feina desinteressada i de l'entusiasme 'per fer coses'. "Aquest home és un cas com un cabàs", vaig pensar -"geni i figura"- per concloure de seguida que tant de bo n'hi haguessin més, de 'tossuts' com ell. Potser per aquesta meravellosa obstinació per seguir 'fent coses' malgrat la malaltia, mai em va passar pel cap que no se'n pogués sortir. L'obra que ens llega és fruit d'aquesta tossuderia i del fet de creure en allò que feia: creure en la terra i la capacitat de generar cultura; creure en l'arquitectura com a obra de civilització; creure en el paisatge, la gent i el país.

Potser aquesta va ser la seva gran i darrera lliçó. I els qui quedem no podem parar les màquines. El Josep és irrepetible, però ara ens toca a nosaltres no quedar en evidència. Li devem.

Article extret de la revista 'Segarra', juliol 2012.

Imatge del Josep Mora extreta de http://www.alfatara.com/?p=6308