La Flama del Canigó i Francesc Pujade!

El Canigó, visible des de tota la Catalunya del nord i des de les planes empordaneses ha esdevingut per molts motius la muntanya símbol de les terres catalanes i durant molt de temps es cregué que era la muntanya més alta del nostre Pirineu. Als seus peus s’estén una munió de pobles que visqueren l’inici de la nostra reconquesta i foren el bressol de Catalunya.

En un d’aquests pobles, Arles de Tec, nasqué Francesc Pujade. Profundament català, excursionista i enamorat del Canigó -a on va arribar a pujar 130 vegades- i del poema de mossèn Cinto que porta aquest nom. Havia nascut un 23 de juny i emprà aquesta coincidència per revifar la tradició dels focs de Sant Joan empeltant-los amb la mítica màgia del Canigó i dotant-los d’un profund sentit de nacionalisme i d’unitat dels Països Catalans.

Així, el 23 de juny de 1955, amb uns amics va pujar al cim portant uns feixos de llenya, ja que a dalt no hi ha vegetació, i encengueren una foguera que fou visible des de molts pobles. L’any sobre hi van tornar però aquesta vegada a tot arreu des d’on es podia veure el Canigó tenien preparades fogueres amb la consigna d’encendre-les tan bon punt veiessin cremar la de la Pica.


La Flama del Canigó evolucionà: el 1963, es va encendre el foc a la Pica, baixaren la flama a la plana, i així encengueren amb ella el màxim de fogueres possible. A partir del 1964 ja es deixaria la flama al Castellet de Perpinyà on romandria encesa durant tot l’any i el dia 22 de juny la tornarien a pujar al cim per regenerar-la. A partir del 1966 la Flama entra al Principat i s’hi comença a distribuir.

Actualment, el dia 22 de juny al matí es recull la flama al Castellet i és pujada al cim a darreres hores de la tarda; al punt de mitjanit es procedeix a la cerimònia de regeneració i, a partir de llavors, tothom qui ho vol pot prendre la flama cap a les seves contrades. Amb la flama regenerada s’encendrà, la nit del dia 23, una foguera feta amb els feixets de llenya que, provinents de tot arreu dels Països Catalans, s’hi hauran pujat el diumenge abans. Amb la flama d’aquesta foguera s’encendrà un llantió al Castellet perquè cremi tot l’any fins al proper 22 de juny, que tornarà a començar el cicle.


Em permeto el luxe de penjar aquest cartell reivindicatiu i prou explícit. Dedicat a tots aquells ajuntaments que practiquen terrorisme cultural.

El text es extret de http://www.falmadelcanigo.com/ i les imatges son de: Foto del Canigó de http://www.am.ub.es/ ; foto de la foguera http://www.ajuntament.gi/ i el cartell es extret de la pàgina http://www.festes.org/

Comentaris

Anònim ha dit…
FASCINACIÓ PEL FOC

http://www.festes.org/monografics/santjoan/

En els últims anys, la festa de Sant Joan està vivint, especialment a les grans ciutats, un procés de domesticació que amenaça la continuitat de les fogueres com a element central de la celebració.

En cada nova edició l'administració local posa més traves a la construcció espontània de fogueres al carrer. En nom de la seguretat (riscos personals, perill d'incendi, destrosses en el mobiliari urbà) i de la comoditat (carrers tallats, sorolls molestos, fum) cada vegada cal demanar més permisos per tal de fer la petita foguera de barri, de plaça, de cantonada, feta amb la participació de tots els veïns.

D'aquesta manera s'està acabant amb un espai tradicionalment obert, de socialització, festeig, diversió comuna i responsabilitats compartides, i cedint el protagonisme a macro-revetlles de consum massiu en grans espais privats, que converteixen la festa de Sant Joan en un negoci de discoteca més.

Contra la cultura de l'espectador que té el sofà, la passivitat i el consum com a paradigmes, us proposem cremar el tedi, sortir al carrer, córrer, saltar, vibrar, suar, emocionar-se i ballar al voltant d'una bona foguera.

_______________________
http://igdcultural.bloc.cat/post/10750/168219